Bojos vosaltres!

I us atreviu a dir-me boig? Boig. Quina ironia… I només perquè sou majoria que ho penseu es converteix en cert, no? I només perquè sou majoria que ho creieu, ja penseu que teniu dret a jutjar-me, i dret a excloure’m, a marginar-me…. ?

I a això que feu doncs, quin nom li posaríeu? No és un absurd? No és una bogeria?

Bé… Quanta ironia…

Riu entre burleta i maliciós-  No em mireu d’aquesta manera… No us atreviu a mirar-me així! Amb tanta severitat, amb aquesta duresa. Em mireu i penseu: “pobre noi”, però quan jo us miro abaixeu la mirada, busqueu a terra alguna cosa segura, que no es mogui. Alguna cosa que no us ensenyi el que teniu a dins … Covards. I llavors penso: “pobre gent”.

Bruscament perd la rialla i es mostra  seriós, mig enfadat-. Si, si… Ja ho sé, me n’he fet farts de sentir-ho! Penseu que és culpa de l’entorn, de la família… que la gent com “jo” té una justificació per ser “així”. Vosaltres seguiu senyalant amb el dit, i posant-vos per sobre de tot, i de tothom. Però us equivoqueu, us equivoqueu!

Els meus pares, -Un somriure infantil se li dibuixa al rostre-, m’estimaven tant… Només van tenir un fill, ja grans, després de molt intentar-ho, vaig aparèixer jo. Ja eren grans… però m’estimaven, tant. I jo. Jo també. Érem inseparables, tot ho fèiem junts: els deures, la bici, planejar excursions, anar a comprar, les pel·lícules al sofà, i a dormir… Tot ho fèiem junts… M’estimaven molt, tant… I jo també, jo també els estimava tant, i molt. Però van marxar.

Comença a moure’s nerviós per la sala-. Veieu! Ja torneu a posar aquesta cara, una cara d’horror, d’espant…  Quan jo només us parlo d’amor. És això? És l’amor el que us espanta? I em dieu boig a mi… Quina ironia….! Perquè jo només sento, i pateixo, tot allò que li passa a la meva ànima sensible, per això m’aparteu! I vosaltres… Vosaltres us esforceu en utilitzar la raó per aplacar tots aquests sentiments que hi ha dins vostre, tot allò que us fa tanta por; tot el que no voleu reconèixer.

Us atreviu a titllar de bojos a tot aquell que ha estimat de veritat…  A Tristan i a Isolda, a Romeu, a Julieta, a Ophelia… A Don Quixot que buscava valent a la seva Dulcinea. I dieu que són tots bojos, però us encanten les seves històries… Mira que sou hipòcrites! No hi ha ningú que no els conegui, ningú que no sàpiga la seva història! Tot i així, els aparteu, només els utilitzeu per divertir-vos, o… o per sentir alguna cosa amb les seves aventures, per apropar-vos de manera fictícia a allò que no us atreviu a sentir a la vostre pròpia carn. Per això us agraden ells, per això, quan ningú us mira, els imiteu….

 

 

 

“Ser, o no ser…. Aquesta és el dilema:

Si a l’esperit li és més noble sofrir els cops i els dards de la ultratjant Fortuna, o armar-se contra un mar de sofriments i enllestir-los lluitant. Morir, que és com dormir, res més, dir que amb el son finalitzem els mals del cor, les mil ferides naturals que la carn va heretar. És un final per desitjar devotament. Morir, dormir, i potser somiar, aquest és el destorb: perquè els somnis que habiten en el son de la mort, un cop ja ens hem desprès d’aquesta pell mortal ens imposen respecte, és aquesta la causa que fa que les desgràcies durin tant”.

I ara tots sabeu qui va pronunciar aquestes paraules, un a qui també li diuen boig… Morir, que és com dormir, i quanta raó! I quants no esteu d’acord amb totes les pors dels vostres bojos? Podeu seguir mirant a terra, covards, covards! Sempre en veu baixa… no us atreviu a reconèixer alò que us passa…

Jo sóc boig, segons vosaltres, però sóc lliure. Lliure de pensar, de sentir i de parlar. Puc dir tot allò que penso, és l’avantatge dels vostres bojos. No tenim censura, tot ens és permès, perquè ja hem passat els límits del que és correcte, i el que no, del que es tolera, i del que no.

I us miro, ara us veig, i encara penso: “pobre gent”. Víctimes de la seva pròpia moral… i en canvi, vosaltres…. Vosaltres ja no em mireu com abans, com “el pobre noi”, ja no somrieu altius…. Per què no ho feu? Digueu! Potser teniu enveja, voldríeu ser com jo, però no us atreviu, seguiu atrapats al vostre cos mortal, amb les vostres convencions, amb les vostres normes, seguint unes pautes invisibles, però ja no somrieu.

Ell riu, per ell mateix, sense importar-li la reacció de ningú més.

 

Deja un comentario

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies